El Modernisme

El Modernisme va néixer el 1893 quan Victor Horta va introduir el ferro i la fosa a les cases burgeses de Brussel•les. Aquests materials industrials li permetien donar més aire als espais interiors, facilitant la circulació de l’aire i la llum. L’elecció com a elements decoratius de les corbes abstractes, que en la seva multiplicitat de composicions constituïen el tema ornamental de pintures i mosaics, li van permetre expressar la mal•leabilitat del metall. Així va crear un univers prolífic on les línies expressaven la vitalitat, la força del creixement dels vegetals.

La natura era una de les principals fonts d’inspiració del nou estil: teòrics com Eugčne Grasset a la seva obra La plante et ses applications ornementales (“La planta i les seves aplicacions ornamentals”), mostraven com podien utilitzar-se d’una forma lògica els motius presos de la natura. El redescobriment del l’art japonès a finals del segle XIX va aportar una nova mirada que es meravellava davant la bellesa d’una onada, dels motius d’un quimono o de la corba de la nuca d’una cortesana. La fluïdesa de les línies, les composicions asimètriques sense perspectiva geomètrica i els subtils matisos dels colors, van crear un nou llenguatge ornamental, alliberat de l’historicisme, del gran “carnaval d’estils” que va prevaler durant una bona part del XIX.

La imatge lànguida i misteriosa de la dona tan present en els prerafaelites va esdevenir un tema ornamental per a la publicitat (els cartells de Mucha) abans d’aparèixer en l’arquitectura i les arts decoratives al costat de les plantes o les línies abstractes. El Modernisme té dues cares: la d’un estil adequat a noves formes de vida (il•luminació, higiene, transport), i la de la cerca per embellir la vida quotidiana (els artistes formats en les belles arts tradicionals dedicats a les arts aplicades). Els creadors s’interroguen sobre la naturalesa permanent dels mètodes de producció artesanal i valoren la necessitat d’oferir a la indústria models de qualitat per tal d’elevar el nivell estètic de la producció en massa.

Els productes artesanals creats per William Morris i l’Arts and Crafts resultaven cars i només eren accessibles a uns quants afortunats. A Weimar o Darmstadt, creadors modernistes com Henry van de Velde o Joseph Maria Olbrich van ser contractats per revitalitzar les indústries locals i augmentar el nivell de prosperitat dels estats per als quals treballaven. A Viena, els Tallers Vienesos estaven absolutament compromesos amb una producció artesanal costosa perquè creien que havia arribat el moment que la burgesia fes el seu paper en el mecenatge artístic.

El Modernisme es va estendre ràpidament a tot Europa gràcies a les revistes d’art il•lustrades i a les exposicions internacionals. El nom diferia segons el país: a Catalunya es va anomenar Modernisme; a Alemanya, Jugendstil; a Itàlia, Liberty, i Secession a Viena o Praga. El desenvolupament va ser més ràpid en els països o regions que reclamaven una major autonomia cultural (com Catalunya, Txecoslovàquia i Finlàndia), o en aquells que vivien una prosperitat econòmica i s’allunyaven dels gustos dictats per les capitals (Glasgow o Nancy). Tot Europa va acabar adoptant el Modernisme en major o menor mesura ja que l’estil era capaç de conviure amb formes heretades del passat. Sovint dominava en les noves àrees construïdes per donar resposta a la creixent urbanització de finals del segle XIX (Rīga o Barcelona). A partir de 1906 va començar a disminuir l’acceptació d’aquesta moda, fins a desaparèixer pràcticament del tot durant la Primera Guerra Mundial.

Francoise Aubry, curadora del Museu Horta ,Bruxelles-Brussel

With the support of the Culture Programme of the European Union

Responsible publisher: Arlette Verkruyssen, General Director,
Brussels Regional Public Service - Bruxelles Développement urbain (Brussels Urban Development),
CCN - Rue du Progrès 80, B. 1, 1035 Brussels - Belgium