El 1893, l’arquitecte Victor Horta va dissenyar el primer edifici Art Nouveau per al professor Émile Tassel. Aquesta casa amb balcó va ser el primer exemple convincent del rejoveniment que havia d’experimentar l’arquitectura. Aquest projecte aviat va donar lloc a noves oportunitats: els palauets d’Armand Solvay i Edmon Van Eetvelde, la Maison du Peuple per al Partit Socialista… ; una abundància en la varietat de colors en els interiors, l’expressió directa de les necessitats programàtiques en l’arquitectura, la transformació de requisits purament tècnics, l’ús visible d’estructures d’acer als interiors, el joc de la llum natural dins els edificis, els mateixos elements que trobem en les obre de Victor Horta.

La influència de Paul Hankar va determinar el curs del desenvolupament de l’Art Nouveau. Les seves realitzacions donen testimoni del seu amor pels materials constructius i per les seves combinacions acolorides, pels mètodes i les tècniques tradicionals. Un tret sorprenent de les nombroses façanes de botigues d’Hankar és l’esveltesa i l’elegància del treball de la fusta, que sembla que hagi estat corbada i doblegada per la mateixa natura. Henry van de Velde considera la “línia com a força”, com una força elemental de la natura.

L’exemple de pioners com Horta, Hankar i Van de Velde va fer que la influència de l’Art Nouveau s’estengués de Brussel•les cap a tot Europa.

Aviat, Brussel•les va passar de ser una bella ciutat del segle XIX, amb abundants exemples notables d’arquitectura eclèctica, a ser la capital de l’Art Nouveau. Un cop va haver establert el seu veritable domini, l’Art Nouveau va derivar en estils diversos: els adeptes d’Horta, com Gustave Strauven i Ernst Blérot, van continuar desenvolupant els aspectes florals; Léon Sneyers i Paul Hamesse, ambdós deixebles de Paul Hankar, van desenvolupar la racionalitat pura de l’arquitectura fins al punt que el pla nu i blanc va adquirir el dret d’existir com a arquitectura; dissenyadors com Paul Cauchie, Victor Taelemans, Jean-Baptiste Dewin, van intentar cada un trobar el seu estil personal dins aquesta tendència geomètrica. El carrer va esdevenir un escenari on s’hi desplegaven les obres, al cim de la destresa i el treball artístic.