L’École de Nancy
La vila de Nancy, ja rica pel seu patrimoni del segle XVIII, va ser testimoni un segle i mig més tard d’un dinamisme nou en el terreny de les arts decoratives i va esdevenir, juntament amb París, un dels centres més importants de l’Art Nouveau de França. Sota l’impuls decisiu d’Émile Gallé, mestre vidrier, ceramista i ebenista, el 1901 va aplegar-se a Nancy una aliança de desenes d’artistes i industrials de les arts sota el nom d’École de Nancy.
Utilitzant el repertori vegetal com a principal font d’inspiració, Gallé, Majorelle, Daum, Prouvé, Gruber i Vallin, entre d’altres, van conferir als objectes d’art una qualitat artística i una dimensió social noves, marcades per una producció on la peça única conviu amb les peces de sèrie. L’originalitat de l’École de Nancy rau en aquest estret vincle entre l’art i la indústria. Aquest desenvolupament va anar acompanyat d’innovacions tècniques en els terrenys abordats per aquests artistes (vidre, ceràmica, tèxtil, cuir, metall), que van permetre la creació d’objectes renovats tant pel que fa als dissenys com als materials.

Nancy i el seu patrimoni 1900
Els edificis Art Nouveau d’Émile André, de Lucien Weissenburger i també d’Henri Sauvage, autor de la Vil•la Majorelle, van saber traslladar a l’espai urbà l’esperit artístic i funcional de l’École de Nancy. Més d’un centenar de construccions (comerços, cafès, vil•les, edificis d’habitatges, bancs…) decididament “noves” singularitzen encara avui el paisatge de Nancy.
Instal•lat en l’antiga propietat d’Eugène Corbin, principal mecenes de l’època, el Museu de l’École de Nancy aplega objectes d’art, de vidre, de ceràmica, mobiliari, làmpades, enquadernacions…, firmats pels artistes més importants de l’École de Nancy, testimonis del gust d’una època i d’una forma de vida moderna, nova i alliberada d’influències històriques. El Museu de Belles Arts de Nancy alberga una col•lecció de més de 300 vidres de Daum i presenta nombroses obres mestres dels pintors de l’École de Nancy, com Émile Friant, Victor Prouvé, Camille Martin i Henri Royer.