L’originalitat del Modernisme català és fruit d’una aparent contradicció entre tradició i modernitat. Va significar una reinterpretació de la història i les tradicions pròpies de Catalunya per part d’una societat desitjosa de mostrar-se cosmopolita i moderna. Durant la dècada de 1890, arquitectes i dissenyadors van revaluar el passat creant uns estils que eren alhora medievals, arcaics i cosmopolites.

Després del 1900 s’hi va afegir el gust per les formes sinuoses i abstractes de l’Art Nouveau europeu. La neutralitat d’Espanya durant la Primera Guerra Mundial i un cert benestar econòmic fruit d’aquesta posició, van permetre la continuïtat del Modernisme fins als anys 1920, la qual cosa constitueix una altra de les particularitats del moviment català en comparació amb els seus equivalents europeus.

El Modernisme es va estendre a Catalunya, a les illes Balears i al País Valencià, i aviat va esdevenir l’estil de referència de la burgesia de les noves ciutats industrials i de les capitals de província. Les formes modernistes abstractes van deixar empremta en cases, vil•les i edificis públics, així com també en fàbriques, complexos industrials i cooperatives agrícoles.

Amb la construcció del barri de l’Eixample, els límits urbans de Barcelona van estendre’s més enllà de les antigues muralles. La prosperitat econòmica va impulsar les inversions en el sector de la construcció i va comportar una modificació de les ordenances municipals el 1891, així com la transformació de la topografia urbana i grans innovacions en els aspectes ornamentals.

A la ciutat de Barcelona, els tres grans noms de l’arquitectura modernista van deixar-hi algunes de les seves obres més importants: les d’Antoni Gaudí, marcades per una concepció abstracta de l’arquitectura; les de Josep Puig i Cadafalch, amb una percepció més històrica, i les de Lluís Domènech i Montaner, que es va envoltar de tot un equip d’artesans i industrials. Però hi va haver molts altres arquitectes, entre els quals es compten Enric Sagnier, Domènech i Estapà, i comerciants i industrials com la família del comte Güell i la dinastia dels marquesos de Comillas que, absolutament fascinats pel Modernisme, van esdevenir importants mecenes per a aquests arquitectes, especialment per a Gaudí i Domènech i Montaner.